Calçotada del Juvenil A

Són les 14:30 i ens trobem tot l’equip a la porta de l’escola esperant al Victor Blanc per poder anar cap al restaurant. Passen els minuts i el Blanc no apareix, con que fa molt de fred decidim, per entrar en calor i fer que l’espera sigui més suportable, comentar el curiós cas del nen-mandonguilla que havíem vist al camp de la Montañesa. Finalment arriba el blanc amb la seva motocicleta vermella, coneguda com “la pitufina”, i comencem l’excursió cap al restaurant.
El Joan Collado amb una maniobra mesquina aconsegueix posar-se amb el seu fiestero Audi 100 davant del Lancia del Valls, tot i que ja és advertit que no arribarà abans que ell al pàrquing. Tot just sortir de la Plaça Borràs, el Franc i el Frias ja comencen a desmarcar-se amb els seus Golf de la cinquena i quarta generació respectivament, perquè el Pepe fent gala del seu coneixement i destresa al volant del seu Golf es creua en el desviament cap a la Vallvidrera, provocant que una mica més i l’Audi que seguia tranquil•lament recte es quedés ben integrat al equip (formant part del maleter del cotxe del Pepe). El viatge segueix sense més incidents aparents i un cop arribem al desviament cap a Molins de Rei, el Frias atura el cotxe per deixar baixar al Blanes i el Valls, que seguia com a fanalet vermell de l’expedició, decideix que és el moment de recuperar la segona posició i fa un prodigiós avançament al Audi del Colla en aquesta revirada carretera, fet que detona la posterior rabieta del capità i els seus successius intents frustrats d’avançar de nou. El viatge segueix sense cap novetat i respectant les posicions i la última anècdota la trobem a la magníficament ben asfaltada carretera per poder accedir al restaurant on en Joan Collado, pensant-se per un moment que és Sébastien Loeb a bord del seu Citroën, entra a massa velocitat al revolt i acaba sortint creuat d’eixos, crec que els que anaven a dins una mica més i acaben fent el viatge a peu ...
Arribem al restaurant.
Els de Can Carbonell tenen el detall de reservar-nos el pis de dalt per nosaltres sols i ens instal•len en una allargada taula per vint-i-dues persones. Un cop asseguts, els entrenadors comencen a repartir-nos uns pitets personalitzats perquè no ens embrutem les samarretes de calçot o salsa romesco. Ens ha sigut assignat un cambrer molt graciós amb un tic peculiar, cada cop que puja crida “Al loro, que no estamos tan mal”, fet que arranca alguna que altra riallada quan ja és la dotzena vegada que ho repeteix. Un cop fetes les presentacions, comença el vaivé de calçots. Disposem de barra lliure i , com a persones educades que som, no els hi farem el lleig i tots ens afartem de calçots fins a deixar al restaurant sense existències. Tot i que veient com menja alguns dels integrants del grup, ¡Colla sembla que vinguis d’una travessa pel desert!, no es estrany que els buidem el rebost i les existències. Quan ja fa dues hores que estem menjant arriben les postres i fem el brindis amb cava per acabar de tancar la superba calçotada i deixar constància dels magnífics resultats fins aleshores obtinguts pel Juvenil del Sant Ignasi Sarrià.
Són les 18:20, portem més de tres hores al restaurant, hem entrat amb llum de dia i ara ja és negre nit. Ens posem tots, amb tres o quatre quilograms de més i amb una ferum insuportable a calçots i a all, a la porta del restaurant i ens fem el retrat de família amb els pitets que ens han regalat els entrenadors. Un cop feta la foto, ens agafen els cinc minuts a tots, entrem als cotxes i comença de nou una trepidant cursa cap a la ciutat comtal.
Un gran dia, molt bon temps, una aplastant victòria i una afartada de calçots i riallades.
Gran Equip, millors Persones.

Alex Valls, delegat del Juvenil A