Partit sense història

CSI 9-2 CARMELO



Partit que es presentava dur i que havíem de jugar callat i sense entrar en pica baralles. El rival afrontava el partit amb moltes baixes fruit de les sancions de la jornada passada en una tangana on com sempre aseguren que ells nomes van respondre a provocacions.

Al calentament ja vam veure que eren només 10 jugadors. Segurament per això ens vam relaxar i a pocs minuts d’haver començat vam rebre un gol en contra que ens va posar les piles sobretot a un que ja li comencen a dir PF 5, perquè els marca de cinc en cinc. Sort que va jugar amb febre. Això sí, els dos primers van ser gràcies al petit Blanes. Així vam arribar a la mitja part amb un 5-1 que ja deixava decidit el partit.

A la mitja part els misters només van demanar que no baixéssim el ritme i va entrar Victor Blanc de Delas-FOSO, en substitució del ja empatxat de gols, PF17. A pocs minuts de començar, Colla deixa la pilota despres de fer-la rebotar en un defensa perquè Pablo Garcia l’enxufi des de fora l’àrea al fons de la xarxa. Però res d’això era important si ho comparem amb el que estava a punt de succeir al Nou Alí Sarrianenc. Corria el minut 15-20 de la segona part i l’arbitre assenyala pena màxima a l’àrea del Carmelo. Entre Mediavila,Pepe i altres jugadors aspirants a tirar un dels penals més decisius de la història s’apropa el capità imposant-se i ningú en té cap dubte, la pilota és per a ell i ningú ho discuteix. Llavors és quan tota la zona dreta de la graderia, plena de gent disposada a celebrar el primer gol de Joan Collado a l’etapa de juvenil. L’expectació era màxima. El jugador agafa la pilota, la neteja, la planta en el punt de penal, aixeca la vista i veu al porter disposat a deixar l’estadi ple de tristesa aturant el xut. El capità fa tres passes enrere i fa una tímida mirada a l’esquerra del porter, conscient que el porter se n’ha adonat, l’àrbitre pita, fa dos passes a trote, veu que el porter va cap a la seva dreta i fa un xut ras a l’altre cantó que entra lentament a la porteria fins a tocar la xarxa. Llavors l’estadi embogeix i el capità, com si fos Puyol al Bernabéu l’any passat, es treu el braçalet i li fa un petó a l’escut. Llavors és felicitat pels seus companys. Mira al públic i els hi dedica el gol agraint la seva presència. A partir d’aquí el partit perd transcendència fins que arriba la substitució, entra Guille per Iogu, i Solano per Colla que deixant-li el braçalet a Edu tot i els crits de l’afició que demanaven que se’l poses el Tom, l’autèntic capità quan l’equip es troba de festa a les discoteques barcelonines i s’emporta una de les ovacions més sonores amb un Minieri exultant i cridant amb tots els nens ja grans seguidors d’aquest equip que esperem que la setmana que ve guanyem al camp del Catalònia per mantenir el liderat. Després d’això en Mediavilla va fer dos gols més per acabar d’arrodonir la tarda.

Crónica por Colla, que una vez que marca, no explica nada más